Les
Festes Majors d'arreu, en general si assemblen molt, alguns diuen que
totes són iguals, però unes són més iguals que altres i aquests
és el cas de la Festa
Major de Sitges.
Segurament d'aquest munt de paraules, frases , dades i records que he
posat en aquest A
CORRE-CUITA,
hi mancarà molta cosa, i suposo que els nostres lectors, ho podrien
incrementar moltíssim, ho farem en pròximes edicions, així i tot
espero que ús agradi.
DIJOUS
23 D'AGOST - LA VIGÍLIA; DIVENDRES 24 D'AGOST - DIADA DE ST.
BARTOMEU APÒSTOL, PATRÓ DE SITGES; DISSABTE 25 D'AGOST - VOT DE
VILA A SANT LLI; DIUMENGE 26 D'AGOST; Pregó
de la Festa Major de Sitges; Pregoner, Pregó Satíric; sons de
gralles, amb una barreja d'olors, de colors, de gustos, de suors, de
coneguts,
d'amics, d'enemics, de barrets de palla, de
cerveses,cerveses,cerveses,..., de copes de cava, de“xupitos”;
d'ennuvolats, de grallers, d'ànima sitgetana, de cors festius,
d'esperit col-lectiu; d'antics coneguts, de cartells de Sant
Bartomeu;de xafarderies vàries, de tapes, d'apujades de preus; de
balls populars, de tocs de gralla,i tocs de tambors; d'abillats de
colles de diables;de tiradors de birra; de mòbils, de fotos
antigues, de creus de Sant Jordi (bandera de Sitges) als balcons;de
llaços grocs;de petons indiscriminats; d'esmorzars matiners; de
color groc a dojo;de fotos perecederes; de copes de plàstic pel
cava; de bars plens; de sons de picarols; d'alegries desmesurades; de
botigues obertes; de records d'amics i moments que mai moren; L'Eco
de Sitges especial; La processó de Sant Bartomeu; i de records
amagats; d'espurnes indiscriminades; d'aparadors tapats; de gelats
que és desfant; de gots de plàstic; de les Pizzes al“Don Pollo”
i els durums ; de masses , carretilles i foc;Uns
balcons curulls amb l'estelada, llaç groc, creu de Sant Jordi i el
cartell de la FM;
Grallers; Santa Tecla, Colles de grallers; Moixiganga;
Canal BlauTV ; Samarretes grogues ;les Matinals; Bars, Restaurants,
vermuts,i Picon; barrets, Colles de Diables; forans de fora,
sitgetans fora vila; són endarrerida, molta calor; molta gentada,
Focs artificials,
Sant Bartomeu,
Parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla; Tabernacle de Sant
Bartomeu; canelons i pollastre ,tapes, visitants i turistes,
Pendonista, Agost, Cap de Colla; Cap de la Vila; Ofici, el Drac,
Versos diabòlics, Color groc; Bastoners, Caps Grossos, Entrada de
gralles o Grallers; Munió de gent al Cap de la Vila; Cartell de la
FM; Setembre; Gegants:
Gegants
“Americanos” (Cubanitos); Gegants de la Vila; Gegants Moros,i
Cabeçuts; Castells i castellers; Balls
populars: De
Cercolets,De Cintes, De Diables, De Gitanes ,De Panderetes, De
Pastorets, De Bastons; Palmeres..., Gent de barra de bar; l'Àliga
de Sitges,
(que diuen porta les ales a l'inrevés); El Negre-Negre de Sitges;
Respecte, la Colla Vella dels Diables; la Colla Jove dels Diables;
crits, bots,i disbauxa; Rua, cercavila, desitxos de”Bona
Festa Major...!!!”;
Dinars de Festa Major; dinars per emportar : mocadors vermells; crits
de ”Visca
la Festa Major...!!!;“Gloriós
Sant Bartomeu, que de Sitges n'és patró, Visca la Festa Major!”;
Sant Bartomeu i Santa Tecla compatrons sitgetans; Traques;
espardenyes emvetades, soroll de picarols,”La
Colla del Cep”;
taules familiars; balls clàssics, Casino Prado , Societat Recreativa
El Retiro; barrets de palla, portants del Drac; sortida d'Ofici;
Cercavila infantil, la
Jove de Sitges;
un Mòbil per persona, ”Un agost pels bars i restaurants”; moltes
pubilles; balcons guarnits, colles de nois i noies amb les mateixes
samarretes;La Festa
Major de Sitges, una festa patrimonial d’interès nacional;
Ràdio Maricel, Encesa de 21 morterets a la Platja de la Fragata;
Repic de campanes; Havaneres, TRACA, lliurament de la bandera;
trasllat de la imatge de Sant Bartomeu a casa del Pendonista; els
darrers petards; i un xic de pluja, i
no ens deixem
els silencis,
dels darrers dies,que
al final s' agraeixen i molt.
Tot
això que de debò ho he fet A
CORRE-CUITA,
i que segurament m'he deixat molta cosa al magí, per una altra
vegada, i encara hi arribaré a temps a dir: Visca
la Festa Major!
Nou desafiament de l’Aquelarre de Cervera: la lluita entre l’aigua i el foc
Aquest cap de setmana, bruixes i diables surten dels boscs de les terres de Ponent
Aquelarre de Cervera (Fotografia: Marc Castells)
El nucli urbà de Cervera, a la
comarca de la Segarra, es convertirà aquest cap de setmana en una ciutat
llegendària plena de foc, bruixes, diables i més bèsties fogueres
sorgides dels boscs, prats i castells màgics. Enguany s’hi incorpora
l’element de l’aigua, que maldarà per enfonsar l’escenari principal de
la festa, la plaça de la Universitat de Cervera.
Fins diumenge, al centre històric de la ciutat hi haurà diversos
escenaris artístics i musicals que rebran els pilars artístics
fonamentals de la festa: l’encesa de la Universitat, la baixada fins a
la plaça de Cal Racó, el ball de la Polla, la invocació del Mascle Cabró
i l’escorreguda del Mascle Cabró. A més enguany, com a novetat, es
podrà visitar el bressol de la festa, el Carreró de les Bruixes. I
afegim-hi encara els sis escenaris musicals on actuarà el cartell musical més potent de la història de l’Aquelarre, segons Marc Llorens, regidor de l’Aquelarre a la Paeria de Cervera. Encesa a la plaça de la Universitat (fotografia: Marc Castells).
L’Aquelarre –’reunió de bruixes’– es fa d’ençà del 1978, quan un grup
de joves de la ciutat va voler celebrar una festa diferent que capgirés
les tradicions. De primer, era una festa situada només al carreró de
les Bruixes, però va anar creixent d’una manera natural fins que ara fa
vint anys la paeria se’n va haver de fer càrrec per poder delimitar una
celebració que ja ocupava tot el nucli antic de la ciutat.
Durant els tres dies de l’Aquelarre, uns 30.000 visitants arriben en
aquesta ciutat de 9.200 habitants. Això fa que tots els cerverins s’hi
impliquin d’una manera o altra. ‘Un dels pilars de la festa és el teixit
associatiu de la ciutat, amb cinc-centes persones al capdavant que
treballen de franc’, diu Llorens. Si tots aquests voluntaris
desapareguessin –afegeix–, l’Aquelarre també hauria de plegar. De l’encesa de la Universitat fins a l’escorreguda del Mascle Cabró Dissabte a la nit hi haurà l’espectacle principal
de la festa, organitzat en els cinc actes fonamentals: l’encesa de la
Universitat, la cercavila fins a la plaça de Cal Racó, el ball del drac
Polla, la invocació del Mascle Cabró i l’escorreguda del Mascle Cabró.
Tot i aquests actes tradicionals, cada any el fil conductor canvia.
Enguany, el director artístic de l’espectacle ha decidit que la història
giri al voltant del mite de l’illa de l’Atlàntida, una illa llegendària
que se situarà a la plaça de la Universitat i que haurà de ser
enfonsada pel món submarí. Un gran envit per a l’Aquelarre, una festa
que crema fins a 450 kg de pólvora. ‘Serà un repte enfonsar una festa
que es basa en el foc’, explica el regidor. La música en directe serà
una altra de les novetats d’enguany. El so, l’hi posarà la Companyia
Elèctrica Dharma. Escorreguda de la cabrona (fotografia: Marc Castells).‘Off (o els plaers culpables)’ Però divendres hi haurà l’espectacle de les Band Tokades,
el grup de percussió femení que vol contrarestar l’excés de
masculinitat del Mascle Cabró i feminitzarà la festa. Presentarà
l’espectacle Off (o els plaers culpables) que reivindicarà els
plaers de les dones que romanen silenciats i autocensurats. Band Tokades
diu que serà un espectacle que provocarà, molestarà i alterarà el
públic, perquè ja tenen aquesta intenció: despullar i mostrar tot allò
que la societat no vol que s’ensenyi. L’espectacle de divendres també
acabarà amb una escorreguda, però en aquest cas de la cabrona. ‘El cartell musical més potent de la història’ ‘M’atreveixo a dir què tenim el cartell musical més potent de
la festa de l’Aquelarre’, diu Marc Llorens. Enguany el cartell
l’encapçala la Companyia Elèctrica Dharma, que actualment només toca en
concerts molt concrets per reivindicar la llibertat dels presos
polítics. A més dels concerts programats, també actuarà en directe en
l’encesa a la plaça de la Universitat de dissabte.
A la ciutat hi ha sis espais musicals diferents, oberts per a tothom,
en què actuaran també grups com ara Doctor Prats, Roba Estesa, Itaca
Band i Ebri Knight. Així mateix, hi haurà grups de versions com ara The
Pink Goats i Pastorets Rock i grups emergents locals, com Lasta Sanco. Escenari de l’Aquelarre (fotografia: Marc Castells).El Carreró de les Bruixes L’escenari on va néixer la festa de l’Aquelarre tornarà a ser
obert al públic, quaranta-un anys després. El Carreró de les Bruixes
sempre havia estat tancat durant la festa per raons de seguretat, perquè
és un carrer estret, fosc i sense sortides d’emergència. Enguany però,
una companyia teatral de la ciutat, Grepp Teatre, engalanarà l’escenari,
de manera què els visitants puguin visitar-lo i escoltar-hi l’origen de
la festa de l’Aquelarre i els seus elements fonamentals. La Fira del gran BocLa Fira del Gran Boc Tot i que la festa se centra en els espectacles nocturns, també
hi ha un paraigua diürn de l’Aquelarre. La Fira del Boc és una de les
fires esotèriques i alternatives més importants del sud d’Europa. Un
centenar de firaires d’esoterisme, teràpies alternatives, lectura de
mans, productes de proximitat, artesania i alimentació ocuparan els
patis de la Universitat de Cervera, on també es faran tallers,
conferències i petits concerts relacionats amb aquesta temàtica. Aquelarret: L’aquelarre per als nens
L’Aquelarre de Cervera no és una festa pensada per a la mainada, ni pels
horaris ni per la seguretat ni per la temàtica. Així i tot, els més
petits també poden gaudir de la festa amb l’Aquelarret,
la reproducció de la festa en petit. Durant tota la setmana els més
petits del territori han participat en tallers i activitats que es
materialitzaran en una cercavila infantil dissabte a la tarda. Començarà
a les sis de la tarda a la plaça de la Universitat, on es reproduirà
l’encesa que tindrà lloc hores més tard a la plaça, i continuarà fins a
la plaça de Pius XII, amb la rebuda de l’Astarot Júnior, el lluïment
dels grups i l’escumada final, que representarà l’escorreguda del Mascle
Cabró, que també es podrà veure més tard a la plaça de Cal Racó. Cercavila de l’Aquelarret (fotografia: Jordi Prat).
Gustau Nerín
Barcelona. Divendres, 24 d'agost de 2018 EL NACIONAL
El Festival Cubelles Noir de Novel·la Negra, que se celebra en aquesta localitat del Garraf, va obrir ahir la seva tercera edició. Aquest dijous al vespre, a Cubelles,
va haver-hi la inauguració oficial i un dels plats forts, la taula
rodona sobre "El món noir a casa nostra". També va haver-hi un acte amb
testimonis dels atemptats de Barcelona i Cambrils, i un homenatge a Manuel de Pedrolo,
amb la projecció d'un documental sobre la seva obra. Aquest divendres
han continuat els actes amb protagonisme de l'autor de l'Aranyó, tot
aprofitant que és l'Any Pedrolo. El programa d'aquest festival
inclou una trentena d'activitats entre el dijous 23 i el diumenge 26
d'agost, i aprofita el moviment que impera en aquesta localitat de
platja durant l'estiu. Tots els actes són de lliure accés.
Els plats forts d'aquest divendres a la tarda són una taula rodona
sobre futbol i literatura de lladres i serenos, una xerrada sobre la
diferència entre la forma de matar dels homes i de les dones i un debat
sobre l'origen de la novel·la negra a Catalunya. El dissabte, a més del
tradicional "vermut negre", que se celebra cada migdia, acollirà el
lliurament dels premis i la festa conseqüent; hi ha tres categories:
millor novel·la negra escrita per una dona en català, millor novel·la
negra escrita per una dona en català i millor personatge èpic de
novel·la negra. També se celebrarà una taula rodona sobre el retorn del pulp
i un debat sobre "La novel·la quinqui". El diumenge serà el dia més
lúdic, on la taula rodona sobre la diferència entre els detectius reals i
els ficticis es complementarà amb una "gimcana detectivesca" i amb
microteatre.
El motiu pel qual Sitges celebra les seves festes majors en
honor a l’apòstol Sant Bartomeu i a la verge i protomàrtir Santa Tecla
rau en el patronatge del poble i en la titularitat de la parròquia de la
vila, que són compartits per ambdós compatrons d’ençà del segle XVI.
Des de principis del segle XII, però, i fins a finals del XV -que fou
quan s’estengué a la vila la devoció i la introducció del culte a Sant
Bartomeu-, el patronatge de Sitges i del seu temple correspongué només a
Santa Tecla.
Els primers documents que demostren l’existència de la Festa Major de
Sitges com a celebració solemne de la diada, en aquest cas, de
l’apòstol Sant Bartomeu daten de 1353. Consisteixen en unes anotacions
als llibres de comptes de la Pia Almoina, senyora del castell de Sitges
durant el segle XIV, conservats a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona.
En aquests documents, el procurador de la institució benèfica comença a
ressenyar el dia 24 d’agost com a “Sent Bertomeu, festa solepna a Ciges”
(veure el document).
La importància de la celebració s’entén, a més, perquè comprenia també
la vigília, tal com només s’esdevenia amb les festes importants.
Les referències més antigues que ens donen notícia de la celebració
d’un acte concret de les diades fan referència a l’Ofici en honor als
compatrons. En el cas del de Sant Bartomeu, el document data de 1595 i
constata el lliurament, per part de la Confraria de Sant Bartomeu i
Santa Tecla, organitzadora de la Festa durant aquest període històric,
de quatre sous al rector de Ribes per pronunciar el panegíric de la
funció d’Ofici (veure el document). En el cas del celebrat en honor a Santa Tecla, el primer document conservat que ens el referencia data de 1709 (veure el document).
A partir del segle XVI, doncs, i arran de l’establiment definitiu del
copatronatge, la vila de Sitges comptava amb dues festes patronals
litúrgicament iguals i interdependents. No serà fins a la redacció de la
consuetud de 1792 quan es pot afirmar que es celebrava també per
separat el component lúdic de les dues festes patronals (veure el document).
El 1802 el programa religiós i lúdic continua sent igual per ambdues
diades, i serà així fins el 1840. Ben entrat el segle XIX, i
probablement per mor dels canvis en l’activitat econòmica de la vila,
que augmentà la seva producció vinícola i a mig setembre es trobava
immersa en plena verema, lentament anirà guanyant terreny, sobretot en
les celebracions populars i lúdiques, la diada de l’apòstol, celebrada a
l’agost, tot deixant Santa Tecla reduïda, durant aproximadament un
centenar d’anys, a una solemnitat eclesial. A partir de 1948, però, la
participació de balls populars en la Festa de la compatrona tornarà a
ser progressivament més reeixida (veure el document),
fins que a la dècada dels 80 del segle XX se n’aconseguí
l’estabilització definitiva amb la participació de tots els balls, la
imatgeria i els entremesos folklòrics sitgetans.
Al llarg del segle XVIII i principis del XIX la Festa Major sitgetana
va anar estructurant-se al voltant d’un seguit de celebracions de caire
religiós i d’actes de vessant folklòrica i popular. Del programa
d’actes que vertebra, encara avui, la Festa Major de Sitges i pauta els
rituals dels dies 23 i 24 d’agost i 22 i 23 de setembre, en coneixem
l’estructura concreta a partir de l’any 1843 (veure el document).
De llavors ençà, alguns dels actes oficials que havien pres rellevància
durant el segle XIX i bona part del XX, van anar caient progressivament
en desús, com la subhasta dels balls, el rés de les Completes o, entre
d’altres, del Llevant de Taula. Al mateix temps, però, i sobretot a
partir de la segona meitat del segle XX, se n’incorporaren de nous, com
el Pregó.
Les primeres notícies de la presència de balls populars a la Festa Major de Sitges daten de la primera meitat del segle XIX (veure els documents).
Pocs anys després, el 1853, es publicà a la premsa barcelonina i de
Vilanova la primera ressenya on es detallen els balls que participaven
en la Festa Major del patró (veure els documents).
Dels que sortien a finals del segle XIX i principis del XX, alguns van
acabar desapareixent del seguici —com els balls parlats de Sant
Bartomeu, el de Malcasats o de les Criades—, la majoria, malgrat alguna
intermitència, es conservaren —com el de Diables, el de Bastons, el de
Cercolets, el de Pastorets, el de les Gitanes o la Moixiganga—, i
d’altres s’hi anaren afegint, com els Gegants de la Vila, els Cabeçuts o
la Fera Foguera.
És sobretot a partir dels darrers anys del segle XIX, que la
documentació escrita i gràfica sobre la Festa Major de Sitges comença a
ser abundant. De les cròniques de l’època se’n desprèn, per una banda,
la importància cabdal que tenia aquesta celebració en el calendari dels
sitgetans i en l’activitat social de les entitats de la vila. Per aquest
motiu, la Festa només deixà de celebrar-se en comptades ocasions i a
causa de circumstàncies sociopolítiques molt adverses, com les epidèmies
o els conflictes bèl·lics. Tant rellevants eren les festes patronals
que, durant decennis, concentraren els actes d’inauguració de les obres
públiques més importants de la història de la vila.
Per altra banda, i sobretot des de principis del segle XX, la Festa
Major de Sitges començà a gaudir d’un progressiu reconeixement nacional,
d’un interès per part d’artistes i estudiosos, i d’una creixent presa
de consciència de la seva importància per part dels sitgetans, que hi
saberen trobar els reclams turístics i reconegueren la necessitat
d’assentar-ne els actes i de conservar-ne els elements folklòrics. Un
afany que desembocà, per exemple, en la creació de l’Escola de Grallers a
meitats del segle XX, en la recuperació de la Festa de Santa Tecla, en
la fundació de l’Agrupació de Balls Populars
l’any 1978, o en la proliferació, durant aquest període, d’estudis
monogràfics sobre la Festa, promoguts per historiadors, folkloristes i
entitats locals.
A partir de finals de la dècada dels 70 del segle XX, la Festa visqué
un increment considerable del nombre de balls participants i d’elements
d’imatgeria —com els nous Gegants Moros o l’Àliga—, un fet que coincidí
amb la fundació de l’Agrupació i amb la incorporació de la dona en el
seguici festiu. L’augment s’estancà a mitjans dels anys 80 i des de
llavors, l’estructura del seguici folklòric i el nombre de colles que
executen els balls o duen la imatgeria pràcticament no ha variat.
El model organitzatiu i de gestió de la Festa Major ha anat canviant
al llarg de la història. Al segle XVI es constituí a Sitges la Confraria
de Sant Bartomeu i Santa Tecla, que es responsabilitzà de la Festa fins
a les darreries del segle XVIII, període en què el Comú es veié amb
l’obligació de sufragar part de les despeses de l’entitat fins al punt
d’esdevenir-ne, a inici del segle XIX, administrador. La Confraria es
dissolgué vers l’any 1836. Arran d’aquest fet, el Comú assumí la plena
responsabilitat de l’organització de la celebració de les diades dels
sants patrons, per a la qual cosa instituí la figura dels administradors
municipals i, més tard, la d’una Comissió amb participació d’entitats
privades i de particulars. A l’any 1869 l’organització de la Festa fou
atorgada a una comissió de veïns, a l’any 1893 es creà la primera Comisión oficial de festejos (veure el document) i el 1910, la Comisión mixta de festejos y atracción de forasteros.
Entre els anys 1920 i 1930 es delegà l’organització de la Festa a
l’associació d’Atracció de Forasters, i a partir de 1931 es crea la
figura del President de la Comissió. Passada la guerra civil, la
corporació municipal reassumí la tasca d’organització dels actes cívics
de la Festa mitjançant la creació d’una Comissió de Festes. El 1979 es
constituí el Patronat Municipal de Festes, amb les respectives
comissions per a cadascuna d’elles.
Pel què fa a la vessant eclesiàstica, el buit deixat per la Confraria
el suplí la Germandat de Sant Bartomeu, fundada el 1853 i liquidada el
1919, i la de Santa Tecla, creada el 1863 i dissolta el 1962. Malgrat
l’existència d’aquestes associacions, la gestió dels actes religiosos
fou transferida per part del Comú a la Junta d’Obra de la Parròquia
l’any 1860 (veure el document). En els darrers temps, aquestes funcions han estat delegades en el consell parroquial.
Avui, el màxim organisme responsable de l’organització de les Festes Majors de Sitges és la Comissió Municipal de Sant Bartomeu i Santa Tecla,
que actua per delegació de l’Ajuntament i és nomenada pel Ple de la
Corporació. El seu funcionament i les seves competències són regulades
pel Protocol de la Festa.
Aquesta Comissió treballa de forma coordinada amb la Regidoria de
Tradicions i Festes, la parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla i les
entitats i associacions coorganitzadores de diversos actes de la Festa.
Amb la voluntat de preservar i revaloritzar el patrimoni de la Festa
Major, L’Ajuntament de Sitges ha aprovat durant el 2015 el Reglament del
Consell del Patrimoni Festiu de Festa Major de Sitges, un òrgan de
participació ciutadana en el qual hi són representats tots els agents
implicats en la Festa. El Consell té encarregada la funció d’assessorar
la Corporació, de formular propostes i suggeriments, d’adoptar acords i
d’executar-los en les matèries relacionades amb el Patrimoni de Festa
Major de la vila.
Un restaurant català ofereix "guàrdia civil a la brasa" i "peus de jutges"
El propietari assegura que ha denunciat als Mossos "centenars d'amenaces" de grups d'extrema dreta
perRedacció
22/08/2018
17:25
| Actualitzat a 22/08/2018 17:30
El Món
Carta del restaurant de Balaguer | El Món
Un restaurant a Balaguer (Lleida), Nova Font Banca, inclou a la seva carta un plat amb el nom 'Guàrdia civil andalús a la brasa de carbó'. En el menú del dia també ofereixen 'Peus de jutges i fiscals del Constitucional
fets a baixa temperatura i acabats a la brasa de carbó'. La carta
explica que fan les tripes 'com els surt dels fogons' i acaba: "Salut i República i que Déu nostre senyor us guardi". Ara bé, el propietari assegura que ha denunciat aquest dimecres als Mossos nombroses amenaces de grups d'extrema dreta.
El restaurant actualitza cada dia el contingut del seu menú, que es pot consultar a internet. Sí que forma part de la seva carta habitual, que també es pot descarregar, el plat de "Guàrdia civil andalús a la brasa de carbó", inclòs entre els seus àpats de nou euros.
Marc Pons Foto: National Library of New Zealand
Tarragona. Diumenge, 19 d'agost de 2018
7 minuts
Fondarella (Pla d’Urgell, Comtat de Barcelona), any 1173.
Alfons-Ramon I, comte independent de Barcelona i rei d’Aragó, fill i
hereu de Ramon Berenguer IV i de Peronella; convocava, debatia i
clausurava l’Assemblea de Pau i Treva que, entre altres coses, marcaria el primer límit entre els dominis de Catalunya i d’Aragó.
La històrica pretensió aragonesa sobre les valls baixes del Segre i de
l’Ebre havia estat una font inesgotable de conflictes que es remuntaven a
l’època dels seus avantpassats Ramon Berenguer III de Barcelona
(1097-1131) i Alfons I d’Aragó i de Pamplona —conegut com el
Bataller— (1104-1134). Ramon Berenguer, el IV, que incorporaria als seus
dominis les ciutats i termes de Tortosa, Fraga, Lleida i Mequinensa
(1148-1149) sense marcar les fites divisòries, no faria més que agreujar
la qüestió. Alfons-Ramon ho resoldria fixant la divisòria sobre la
partió que, en el curs baix, separa el Segre i el Cinca; i confirmaria
que el Principat abastava de Salses (Rosselló) a Lleida i a Tortosa.
Mapa de l'expansió política dels comtats catalans (segles IX a XII). Font: Enciclopèdia.
La Franja en el seu origen
Des dels inicis la Franja sempre ha estat el territori de contacte
entre el món catalano-occità i el món navarro-aragonès. Cap a l’any
1000, la Franja, com l’entenem actualment, tenia una amplitud molt
superior a l’actual i abastava des laNoguera Pallaresa fins el Cinca. Aquell territori estava dividit en dues entitats polítiques semi-independents: el comtat de Pallars (a l’est) —que a través del comtat d’Urgell gravitaria progressivament cap a Barcelona— i el comtat de Ribagorça
(a l’oest) —que a través del comtat d’Aragó ho faria cap a Pamplona—.
Aquella esquerda seria estrictament política. Culturalment, la Franja de
l’any 1000, no era ni catalana ni aragonesa. Les investigacions dels
filòlegs Joan Coromines i Joan Veny
confirmen aquest extrem: la meitat nord de Pallars i de Ribagorça havien
estat poc o gens romanitzats pel rodet implacable de la lloba
capitolina i la feble llatinització (o post-llatinització) del territori
era el resultat d’un procés d’aculturació impulsat per les elits locals
quatre segles després de la caiguda de Roma.
El proto-basc, element identitari de la Franja
Ras i curt, els filòlegs Coromines i Veny expliquen que en aquells segles a cavall de l’any 1000, el territori de Pallars i Ribagorça —i fins i tot el de Sobrarb— eren bilingües: lesclasses
populars conservaven una llengua pròpia i mil·lenària d’arrel
proto-basca; i les classes dominants havien adquirit una llengua
romànica que podia ser català o navarro-aragonès, en funció
dels interessos familiars. La pervivència en el decurs del temps
d’aquesta llengua proto-basca és, encara avui, objecte de controvèrsia.
Però el que sí que sabem amb seguretat és que, malgrat ser perseguida,
va ser ben viva fins el segle XIV: una ordenança municipal d’Osca de
l’any 1349 prohibia negociar i tancar operacions mercantils en llengua basca,
hebrea o àrab sota pena d’una multa de trenta monedes d’or. Una curiosa
xifra que, en aquelles societats tan absolutament dominades pel
pensament espiritual, inevitablement fa sospitar que podia contenir un
potent simbolisme que pretenia equiparar l’ús del “basquenz” amb una espúria manifestació de traïció.
Mapa de l'Aragó (segles IX i X). Font: Enciclopèdia.
La Franja catalana
Sigui com sigui, la llengua proto-basca —l’element cultural
característic d’aquella Franja primigèni— va recular a marxes forçades i
les llengües romàniques acabarien devorant el seu espai. Si més no als
nuclis urbans de certa entitat. El riu Cinca, situat íntegrament dins
del territori d’administració aragonesa, es convertiria —a partir de la
centúria del 1400— en la línia divisòria entre les llengües catalana i
aragonesa. Sabem per la documentació conservada als arxius històrics que
Binèfar, Montsó o Graus (pobles aragonesos situats a l’oest de l’actual divisòria lingüística) eren catalanoparlants. I que Barbastre, l’Aïnsa o Boltanya eren de llengua aragonesa. No obstant això, l’antropòleg aragonès Bienvenido Mazcaray, documenta
l’existència —en el medi rural ribagorçà— de bosses de població de
llengua proto-basca, completament envoltades pels dominis lingüístics
català o aragonès i totalment separades de les zones bascòfones del
Pirineu navarrès que, malgrat la pressió i l’aïllament, haurien resistit
fins a mitjan de la centúria del 1600.
El Cinca, terra de frontera
La qüestió que es planteja és: comptant que el Cinca no era
la línia divisòria entre Catalunya i Aragó, per quina raó es va
convertir en la ratlla lingüística entre el català i l’aragonès? La resposta l’apunta l’historiador i filòleg gallec Ramón Menéndez Pidal, gens suspecte de simpatitzar amb allò que alguns anomenen “pancatalanisme supremacista”: en un treball d’investigació que es publicaria per primer cop l’any 1942 afirmaria que “las causas de la repartición (sic) dependen, pues, de condiciones de comercio y organización social anteriores (sic) al comienzo de la Reconquista”.
Ras i curt, Menéndez Pidal apunta l’existència d’una divisòria
lingüística sobre el territori que es remuntaria a l’època en què les
llengües romàniques (el català i l’aragonès) començaven a prendre
distància respecte el llatí vulgar (segles VII i VIII). I apunta que
aquesta divisòria coincidiria amb els límits administratius entre els conventus (províncies) romano-visigòtiques de la Tarraconense i la Caesaraugustana.
Mapa dels comtats catalans a principis del segle XII. Font: Enciclopèdia.
L’atracció de Barcelona
Iniciat el procés que a la historiografia hispànica tant li agrada anomenar “Reconquista”,
Pallars —governat per una oligarquia local que intenta escapar de les
urpes dels comtes de Tolosa— passa a gravitar en l’esfera política i
econòmica de Barcelona a partir del temps de Guifré el Pilós (878-897), comte de Barcelona i d’Urgell
i parent del comtes pallaresos. En la mesura que Sobrarb passa a
gravitar en l’esfera política i econòmica de Pamplona, des de l’època
del comte Asnar II d’Aragó (867-893), rei consort de Pamplona i comte consort de Sobrarb. La qüestió és: i Ribagorça, és a dir l’espai entre Pallars i Sobrarb? Cap a on bascula Ribagorça, el comtat vertebrat pel riu Cinca en aquells anys decisius? Aparentment
bascula cap a l'Aragó. La genealogia dels primers comtes ribagorçans
els emparenta amb els comtes aragonesos i amb els reis de Pamplona.
Però, en canvi, sorprenentment, fins a l’esgotament de la seva dinastia
comtal estaria estretament vinculat a les polítiques de Pallars i
d’Urgell.
Mapa dels comtats de la Ribagorça i Sobrarb (1620). Font: Bibliothèque National de France.
L’esquerda del Cinca
Aquesta ambivalència revela allò que apunta Menéndez Pidal: interessos oposats en qüestions com “condiciones de comercio y organización social” que explicaria com les oligarquies locals dels territoris del marge esquerra del Cinca s’inclinarien definitivament cap al potent món polític i econòmic carolingi a través de Barcelona; i les del marge dret, probablement tement que l’eix carolingi els situés de nou sota les urpes de Tolosa, ho farien cap a la rebel Pamplona
que festejava amb els reis musulmans de Saragossa per espolsar-se del
damunt l’alè de París. La progressiva penetració del català i de
l’aragonès sobre la vall del Cinca seria induïda pels poders locals que,
com afirma categòricament Menéndez Pidal la confiarien, respectivament,
a les seus diocesanes de Jaca i d’Urgell (després Osca i Lleida) i no a
la ribagorçana de Roda. La ratlla divisòria, malgrat l’existència d’una
llengua proto-basca majoritària, seria traçada molt abans que
Alfons-Ramon dibuixés el primer límit entre Catalunya i Aragó (1173).
Mapa del domini lingüístic del català. Font: Enciclopèdia.
I el Matarranya?
El cas del Matarranya, el territori més meridional de la Franja, és
força diferent. No va ser conquerida fins el 1179, sis anys després del
mapa d’Alfons-Ramon. Encara cuejava l’enuig aragonès per la incorporació de Lleida i Tortosa a Catalunya
que els barrava, definitivament, el pas a la Mediterrània. En aquell
tens escenari seria incorporat al regne d’Aragó a mode de compensació i
que, segons l’historiador navarrès Lacarra,
s’argumentaria sobre la reivindicació dels antics límits de la diòcesi
visigòtica saragossana. Una empresa que s’aventurava impossible sense
recursos demogràfics. I és un historiador aragonès, Ubieto,
qui explica que el Matarranya seria repoblat amb pagesos dels comtats
d’Urgell i de Pallars que es convertien en súbdits catalanoparlants del
tron aragonès. Un pintoresquisme que no era nou a l'Aragó i que es
remuntava a l’època en què Alfons el Bataller
(1104-1134) havia repoblat les valls de l’Ebre i del Jalón amb
navarresos, castellans i cristians mossàrabs “rescatats” dels dominis de
la mitja lluna.
Mapa actual dels dominis lingüístics català i aragonès. Font: Rolde de Estudios Aragoneses.
Català, aragonès... i castellà
Passats vuit segles de la fabricació del traç que dibuixa Menéndez
Pidal, seria de nou una guerra i una posterior repoblació la que
causaria l’alteració de la històrica divisòria del Cinca. La Guerra dels Segadors (1640-1652) convertiria la comarca catalanoparlant de la Llitera en un teatre permanent
d’operacions entre els exèrcits hispànics i els catalano-francesos, que
devastaria les seves poblacions. Les fonts documentals revelen que, poc
després del conflicte, Montsó i Binèfar van quedar literalment arrasades. La repoblació es portaria a terme amb gent de parla aragonesa, originaries del Somontano de Barbastro,
de la plana d’Osca i de la muntanya de Jaca, i la divisòria es
desplaçaria uns quilòmetres a l’est. L’aragonès es convertia en la
llengua de Binèfar, de Montsó i de Graus; però el català continuaria
sent el sistema lingüístic dominant a Tamarit, Benavarri i Benasc. Més o
menys com ha restat fins a l’actualitat, amb la diferència que a
Binèfar i a Montsó l’aragonès ha estat, en el decurs del segle XX,
substituït pel castellà.
… Gaudí representó una famosa leyenda catalana en la fachada de Casa Batlló?
… aunque es una casa museo, aún puedes cruzarte con algún vecino por las escaleras?
… Casa Batlló es la joya de Gaudí en la conocida Manzana de la Discordia?
¿Por qué visitar esta obra de Gaudí en Barcelona?
Una alegoría al mar
Ventanas
con forma de tortuga, techos que recuerdan remolinos de agua, el patio
interior azulado… Casa Batlló está inspirada en el mar y, mirando a
través de sus vidrios, creeremos que estamos bajo el agua.
El Gaudí más creativo
Gaudí
volcó toda su imaginación en la creación de esta magnifica obra de
Barcelona y la convirtió en un enclave mágico. El techo de la sala
principal se descuelga simulando una enorme corriente submarina.
Patrimonio de la UNESCO
Un
monumento de 1906 en el centro de Barcelona, perfectamente restaurado y
conservado y que fue nombrado Patrimonio Mundial de la UNESCO en 2005.
¡Una obra de Antoní Gaudí que no te puedes perder!
Una leyenda viva
¿Podéis
ver al dragón que corona la obra de Gaudí en lo alto de la terraza?
Siéntete en una casa de cuento de hadas, en el vientre de una ballena, o
en la Casa del Dragón.
Malgrat la nostra fama de viatgers, pels carrers de Marsella es
veuen més rates que no catalans. Investigant una mica, però, descobrim
algunes petjades catalanes a la segona ciutat més habitada de l'estat
francès
Vam pujar a Marsella amb una
criatura acabada de néixer al seient del darrere del cotxe i fugint de
la calor de Barcelona. Una possibilitat d’intercanvi de casa de darrera
hora havia decidit la destinació. Mentre travessàvem Catalunya Nord
pensava que, fet i fet, en sabia ben poca cosa jo, de Marsella. Que té
un port important, més famós per la mala fama d’algun dels seus
habitants que no per la importància comercial, que la màfia corsa hi
controla o controlava el tràfic de droga i que la convivència amb la
immigració algeriana de segona o tercera generacions no sempre és fàcil i
de tant en tant es pot comprovar públicament i notòria amb revoltes de
més o menys intensitat a les banlieues.
També recordava haver-hi anat una nit fa anys partint
d’Ais-de-Provença, per escoltar el meu amic Manuel Amelong en un concert
de tango en un bar. Incapaç de recordar on, només sé que era Tots Sants
per les carabasses il·luminades. Amb ell i família vam anar a
banyar-nos en una altra ocasió a les famoses Calanques, un imponent
massís de penya-segats a la vora de Marsella amb alguns punts de teòric
accés al mar. Fins i tot recordava haver vist aquesta costa en algun
dels films de Robert Guédiguian, un dels directors francesos que
m’agraden i que després vaig saber que era nascut a tocar d’allà gràcies
a aquest bonic article de Xavier Montanyà.
També va ser Xavier Montanyà qui em va fer descobrir un llibre colpidor de l’anarquista Jean-Marc Rouillan (Odio las mañanas, 2010), un relat molt cru i directe de la seva experiència a les presons franceses. Em sonava que en alguna entrevista
que Montanyà havia fet a aquest antic company d’aventures de Salvador
Puig Antich hi apareixia la ciutat, però aquesta era l’únic i dèbil
lligam entre Catalunya i Marsella que era capaç de construir en aquell
moment.
La ciutat ens va agradar d’entrada: prou bruta i desendreçada per a
merèixer el nom de ciutat, cent per cent mediterrània, plena de vida
malgrat ser el mes d’agost, i una vida que intueixes que en molts casos
no és senzilla. Marsella té olors i colors, parets pintades, solars
abandonats, alguns carrers principals i molts carrerons que conviden a
perdre-s’hi. La ciutat menys francesa de totes, com Berlín és la ciutat
menys alemanya, acumula mala fama i autoodi, sovint justificats però
també exagerats. És una ciutat sense grans museus ni edificis
emblemàtics que justifiquin la invasió turística. El port i la
bullabessa semblen que són els dos grans actius a oferir als visitants.
De fet, una de les coses que ens va sorprendre va ser l’absència
gairebé total de catalans. Acostumats a trobar-ne als racons més
llunyans del planeta, resulta que aquests 500 quilòmetres de carretera
no formen part del nostre mapa viatger. Quan en un supermercat vaig
veure un noi amb una samarreta que era una gran estelada vaig pensar que
si més no n’hi havia un, però després va resultar que xerrava francès.
Res, que pels carrers de Marsella es veuen més rates (de dimensions
considerables) que no catalans. L’escut de la Generalitat En una ciutat estrangera sempre cal anar amb els ulls ben
oberts. De fet, en general, en la vida cal tenir-los ben oberts, però
almenys quan som fora del nostre hàbitat natural segur. Va ser així que
un dels primers dies, enfilant la part alta de la famosa Canebière en
direcció al port, vaig veure una cosa de cua d’ull que em va fer aturar i
comprovar si no era que veia visions. I no: allò que s’albirava al peu
d’una estàtua èpica d’aquestes que omplen viles i ciutats franceses era
efectivament l’escut de la Generalitat. L’escut forma part d’una placa
que, en francès, ret homentage als voluntaris catalans, ‘combatents de
la llibertat’, caiguts en el decurs de les dues grans guerres.
L’estàtua, anomenada ‘Monument aux mobiles’, és dedicada originalment al
miler de soldats de la zona que van perdre la vida a la guerra
franco-prussiana de 1870-71.
La troballa em va fer gràcia i vaig decidir de fer-ne un piulet.
La màgia de les xarxes socials va fer la resta. La Marta Rojals em va
dur fins a en Francesc Serés i aquest va explicar que la placa s’havia
pogut col·locar gràcies a la tossuderia d’un català exiliat durant la
dictadura franquista a Marsella, Francesc Panyella, tal com constava al
final d’un article
que li havia dedicat feia uns anys. Estirant del fil vaig descobrir que
la placa s’havia col·locat l’11 de novembre de 2012 i que,
efectivament, la insistència del Cercle Català de Marsella, presidit
aleshores per Panyella, n’havia estat una peça clau. A la inauguració hi
va assistir la delegada de la Generalitat a França, Maryse Olivé, a més
de diversos càrrecs municipals.
Fundat fa just un segle, el Cercle Català de Marsella
té l’honor de ser la comunitat catalana de l’exterior més antiga
d’Europa. En aquella època, Marsella va acollir molts catalans que
fugien de la crisi econòmica. També n’hi havia que hi anaven per motius
polítics, com els dirigents obreristes que cercaven refugi després de la
Setmana Tràgica i, més tard, els qui no volien anar a fer la guerra del
Marroc, els perseguits per Primo de Rivera i els exiliats de la guerra
del 1936-1939. Tot plegat va fer que el Cercle Català es convertís en un
‘niu de separatistes, socialistes i anarquistes’, segons un document de
la policia francesa del 1928. Durant la dictadura franquista, el Cercle
va denunciar la barbàrie feixista i alguns socis van ser víctimes de
represàlies, com ara restar confinats a la ciutat sense permís per
sortir-ne. Quatre barres a la catedral Les xarxes socials també ens van donar la pista del següent
símbol de catalanitat a Marsella. Des d’Alemanya, Heike Keilhofer ens
deia que Felix von Grünberg, amic de Catalunya i aleshores diputat
socialdemòcrata, havia estat feia poc a la catedral i que hi havia vist
una gran senyera catalana penjada a la nau central. Aquí, però,
l’explicació és senzilla: hi ha penjades les banderes de totes les
‘regions’ de França i les quatre barres hi són en representació de
Catalunya Nord. També hi ha la bandera europea.
Més curiosa és la història d’una relíquia que encara avui es conserva
a la catedral de València. Resulta que en una paret de la capella del
Sant Calze hi penja una gran cadena de ferro. És un fragment de l’enorme
cadena que temps enrere tancava el port de Marsella. Durant un atac
ordenat pel rei Alfons el Magnànim a la ciutat francesa l’any 1423, el
capità d’un dels vaixells de la flota reial, Romeu de Corbera, les va
trencar i se’n va endur un tros com a trofeu. L’arpó que va utilitzar
també es pot veure a la catedral de València amb la cadena marsellesa.
Fins ara, tots els intents dels marsellesos de recuperar la cadena han
fracassat. Fotografia: Josep B C , Viquipèdia.La torre i la platja dels catalans Però la sorpresa més gran encara havia d’arribar. Un dia que
feia calor i volíem anar a banyar-nos, vam comprovar al nostre mapa de
la ciutat que la platja que teníem més a prop es deia justament ‘platja
dels Catalans’! D’on devia venir aquest nom? Hi vam fer cap, és clar.
S’hi pot arribar fàcilment a peu, després d’una caminada agradable des
del Port Vell, primer pel moll de Rive Neuve i després pel bulevard
Charles Livon. El tram final és, justament, el carrer dels Catalans.
La platja no és gaire gran i potser no és la més bonica, però és
perfecta per a copsar l’ambient local i refrescar-se. A tocar de les
cases, una gran portalada de ferro amb les lletres ‘Plage des Catalans’
rep els banyistes. Baixant unes escales hi ha vestidors, lavabos, un
petit bar i la sorra blanca i fina, d’aquella que s’enganxa a la pell.
Ens hi vam instal·lar i vam passar unes hores precioses observant l’anar
i venir de la gent, els jocs de la quitxalla, la pilota que molesta els
qui prenen el sol, les dones àrabs que es banyen vestides… Quan es pon
el sol, fan fora tothom i tanquen la platja a cop de xiulet. El dia que
hi vam anar, una dona gran d’origen asiàtic protestava de l’aigua estant
perquè acabava d’arribar i es va fer pregar i xiular un munt de
vegades.
Com que no havíem llegit El comte de Montecristo d’Alexandre
Dumas, ens va tocar investigar la procedència del nom. Resulta que el
1720, Marsella va viure una gran epidèmia de pesta negra (anomenada ‘la
Grande Peste’) i va perdre la meitat de la població. Les autoritats van
mirar d’atreure gent d’uns altres indrets i un grup de pescadors
catalans se n’hi va anar. Els pescadors catalans tenien fama
d’aventurers i no els feia por d’anar a provar sort en aigües allunyades
on hi hagués menys competència o més peix.
Els catalans es van instal·lar a l’àrea d’allò que s’anomenava cala
Saint Lambert, on hi havia una infermeria abandonada, construïda el
1560, que durant l’època de la pesta havia servit per a deixar persones i
mercaderies en quarantena. La Torre des Catalans, encara visible a
l’esquerra de la platja, és un vestigi de l’antic llatzeret. Les
famílies dels pescadors van constituir un petit barri, conegut com el
barri dels catalans, que en aquella època restava allunyat del port i
d’una ciutat on moltes cases encara eren tancades o abandonades.
La relació dels pescadors catalans amb els pescadors marsellesos no
era bona. Els catalans pescaven de nit amb palangre i els occitans de
dia amb mètodes més clàssics. Els catalans treien més peix i els
occitans els acusaven de destruir el fons marí, no respectar el
reglament, no pagar taxes i fer contraban de tabac i d’alcohol.
Segurament devia ser cert –si més no en part–, però els intents de
foragitar-los van ser debades, perquè, com recull Pierre Echinard al
llibre Les catalans à Marseille aux XVIIIe et XIXe siècles, el
govern local de l’època va deixar escrit: ‘Cinquanta anys d’experiència
ens han provat que els devem l’abundància de millor pesca. Quan els
catalans s’han allunyat dels nostres ports o han cessat la seva pesca,
el preu del peix ha pujat de cop en tal proporció que ha estat
impossible que el poble tingui aliment.’ Els catalans també treien
profit d’un acord del 1761 entre els Borbó de França, Espanya i Nàpols,
que permetia per exemple als francesos de treure peix a Gibraltar, però
també deixava els catalans amb les mans lliures per escometre llenguados
i sardines a la costa francesa.
Durant anys, els catalans van pescar amb èxit i van mantenir costums i
llengua. Els conflictes comercials i les enveges van fer que tinguessin
poca relació amb la població local. El barri formava part de
l’extraradi de la ciutat, fora de la muralla. Quan el 1860 es van
construir els carrers que el connecten, el barri es va posar de moda i
fins i tot Napoleó s’hi va fer construir un palau a la vora. Poc
després, els Banys dels Catalans ja tenien 70.000 clients. Hi havia
plans per a construir un casino i un hotel i la pressió urbanística i
les expropiacions van acabar expulsant el centenar de catalans que hi
restaven, que van haver de tornar al seu país o marxar a altres punts
de la costa occitana.
Avui resten un carrer, una platja i una torre que recorden la
presència catalana. El segon club de futbol de la ciutat és originari
d’aquest barri i es diu Union Sportive Marseille Endoume Catalans. I hi ha, és clar, la referència literària. A El comte de Montecristo
(1844), el protagonista s’enamora d’una catalana que viu al barri dels
catalans, Mercè Herrera. Dumas explica així com era aquell barri i la
gent que l’habitava, en traducció de Jesús Moncada:
«A cent passes de l’indret on tots dos amics, amb les mirades
clavades a l’horitzó i parant l’orella, es bevien l’escumejant vi de la
Malgue, s’eleva darrera un turó pelat i rosegat pel sol i pel mestral,
el barri dels catalans. Un dia una colònia misteriosa va sortir
d’Espanya, i va anar a raure a la llengua de terra on encara es troba
actualment. No se sabia d’on venia aquella gent, que parlava un idioma
desconegut. Un dels caps, que entenia el provençal, va demanar al
municipi de Marsella que els donessin aquell promontori àrid i pelat en
el qual, com els mariners antics, acabaven de treure de l’aigua els seus
vaixells. Van concedir-los la petició, i, tres mesos després, al
voltant de dotze a quinze embarcacions amb què havien portat aquests
gitanos del mar, s’aixecava un poblet. Construït d’una manera estranya i
pintoresca, mig moro i mig espanyol, és el que veiem avui habitat pels
descendents d’aquella gent, que parlen la llengua dels seus pares. Al
cap de tres o quatre segles, continuen fidels al petit promontori sobre
el qual s’havien llançat com una bandada d’ocells marins, sense
barrejar-se gens ni mica amb la població marsellesa, casant-se entre
ells i conservant els costums i el vestit de la mare pàtria de la
mateixa manera que n’han conservat la seva llengua.»
Quan l’endemà vaig visitar el mercat del peix al Port Vell i vaig
observar com el peix canviava ràpidament de mans, no vaig poder evitar
de pensar que potser algun d’aquells pescadors que tallava la tonyina
amb mà experta era descendent d’un pescador català o de Mercè Herrera.
